Paràsits: Helmints

HELMINTS:

Els helmints són endoparàsits pluricel·lulars amb forma de cuc que parasiten conductes o cavitats de l’hoste: intestins, cor, estómac, conductes hepàtics, etc.

Tots els helmints es reprodueixen sexualment i formen ous, que és la manera en que s’expulsen al medi. L’eclosió dels ous dóna lloc a larves.

Existeixen tres classes principals d'Helmints paràsits:

NEMATODES:

La seva forma és cilíndrica, amb els extrems més prims i afilats.

Tenen el cos cobert per una cutícula dura i elàstica, que pot tenir espícules, garfis o altres estructures externes de fixació a l’hoste.

No estan segmentats.

Les femelles produeixen milers d’ous a l’interior de l’hoste, que s’expulsen a l’exterior a través de les femtes.

El contagi es produeix per la ingesta d’aigües o vegetals contaminats amb aquestes larves.

Alguns exemples de malalties causades per aquests paràsits són l’ascariasi (Ascaris lumbricoides), l’oxiürosi o la triquinosi. 

TREMATODES:

Tenen el cos aplanat, no segmentat i són relativament curts.

Presenten ventoses per fixar-se als teixits de l’hoste.

Tenen un tub digestiu ramificat i la majoria de les espècies són hermafrodites.

Es poden reproduir asexualment.

Els ous es solen expulsar amb les femtes i un cop al medi donen lloc a larves capaces de nedar, anomenades miracidis.

Alguns exemples de malalties causades per trematodes són l’esquistosomiasi (espècies del gènere Schistosoma) i la fascioliasi.

CESTODES:

Els cestodes o tènies són cucs en forma de cinta. Estan formats per un primer segment amb elements de fixació (escòlex) i una successió de segments que van augmentant de gruix. 

Els cestodes són hermafrodites. Tenen cicles vitals indirectes que inclouen un o més hostes intermedis.

Creixen per producció successiva de segments a partir de l’escòlex.

La fertilització es dóna als últims segments.

Els ous donen lloc a embrions anomenats hexacants, que si són ingerits per un hoste intermedi donen lloc a un cisticerc.

Un exemple típic de malaltia causada per un cestode és la teniasi.

TÈCNIQUES D'IDENTIFICACIÓ DELS PARÀSITS 

• Examen parasitàri de femtes:

Com hem vist, molts paràsits, especialment els intestinals tot i que no exclusivament, eliminen quists, ous, larves, proglotis, etc. a través de les femtes. L’estudi microscòpic de les femtes és, per tant, una tècnica habitual en parasitologia.

• Examen microscòpic de mostres humides:

Permet valorar quines formes parasitàries són presents a la mostra.

A partir d’aquesta primera informació, s’utilitzen tres tipus de preparació:

• Una preparació amb solució salina, per observar trofozoïts i quists de protozous.
• Una preparació amb solució iodada, per evidenciar quists, el glucogen dels quals queda tenyit per la solució.
• Una preparació amb blau de metilè amortiguat (AMA), per evidenciar trofozoïts ameboides, que es tenyeixen amb el colorant.

• Tècniques de concentració:
  

Permet visualitzar ous i larves de cucs, així com quists de protozous (els trofozoïts no, ja que quedaran destruïts).

Existeixen moltes tècniques de concentració; les més habituals es basen en la sedimentació (els quists, els ous i trofozoïts de protozous i les larves d’helmints, sedimenten si es troben en un medi poc dens) i la flotació ( els quists, ooquists i ous dels paràsits floten en una solució de sucre).

• Tincions per protozous:

Les més habituals són la tinció de Ziehl-Neelsen modificada,  la tinció trichrome (Gomori-Wheatley) que permet tenyir estructures internes dels protozous, i  i la tinció de MayGrünwal, permet visualitzar protozous flagel·lats. 

• Tincions per a helmints:

Les tincions més habituals són: la tinció de carmí clorhídric (es realitza sobre mostres fresques i permet visualitzar les proglòtides de cestodes i els adults de trematodes), la tinció hematoxilina fèrrica de Delafield (per a la visualització d’individus adults o de segments de cestodes o de trematodes) i la tinció de Bonilla, Naar i Beloy (s’utilitza per tenyir larves de nematodes amb colorant vermell de Congo i poder visualitzar les seves estructures internes).

• Anàlisi quantitatiu

Son per quantificar la presència d’ous d’helmints i el resultat s’expressa en nombre d’ous per gram de femta. 

Es compten al microscopi els ous que s’observen a través de l’orifici i es multiplica per un valor o un altre segons la quantitat de mostra, la malla i el tipus de làmina que s’ha utilitzat.

• Estudi parasitàri d'altres mostres habituals:

Contingut duodenal: per detectar diferents formes d’helmints. 
Secreció biliar: per detectar ous de Paragonimus i Fasciola; 
Esput: per larves de diferents helmints, restes de quists hidatídics o parts de la hidàtide;
Secrecions vaginals i uretrals: per la detecció de Trichomonas vaginalis.
Orina: pel diagnòstic de trichomoniasi i per detectar ous de Schistosoma haematobium i microfilàries. 
Sang: generalment per la identificació de Plasmodium, microfilàries, Trypanosoma o Leishmania.
Biòpsies: com la de múscul en el diagnòsic de triquinosi, o la de melsa o medul·la en el de leishmaniosi visceral.