Etimologia: La paraula
virus prové del llatí, que es refereix al
verí i altres substàncies nocives, i el seu ús en català és constatat per primer cop al segle xv.
Virulent, del llatí virulentus (
verinós) també data del segle XV. En català també es fa servir amb el sentit figurat de cosa molt nociva', 'verí'. El terme «
virió» també es fa servir per a referir-se a una única
partícula vírica infecciosa. Història: El
1884, el microbiòleg francès
Charles Chamberland inventà un filtre (conegut actualment com a filtre Chamberland o filtre Chamberland-Pasteur, que té porus de mida inferior a la d'un bacteri. Així doncs, podia fer passar pel filtre una solució amb bacteris i eliminar-los completament de la solució. El biòleg rus
Dimitri Ivanovski utilitzà aquest filtre per a estudiar el que actualment es coneix com a
virus del mosaic del tabac. Els seus experiments demostraren que els extractes de fulles mòltes de plantes de tabac infectades encara eren infecciosos després de filtrar-los.
Ivanovski suggerí que la infecció podria ser causada per una toxina produïda pels bacteris, però no perseguí la idea. Aleshores, es creia que tots els agents infecciosos podien ser retinguts per filtres i cultivats en un medi amb nutrients – això formava part de la teoria germinal de les malalties. El
1899, el microbiòleg neerlandès
Martinus Beijerinck repetí els experiments i quedà convençut que es tractava d'una nova forma d'agent infecciós. Observà que l'agent només es multiplicava dins de cèl·lules en divisió, però com que els seus experiments no mostraven que estigués compost de partícules, l'anomenà
contagium vivum fluidum ("germen vivent soluble") i reintroduí el terme «virus».
Beijerinck mantenia que els virus eren de naturalesa líquida, una teoria més tard descartada per
Wendell Stanley, que demostrà que eren particulats. El mateix any, el
1899,
Friedrich Loeffler i Frosch passaren l'agent de la febre aftosa (l'aftovirus) per un filtre similar i descartaren la possibilitat d'una toxina a causa de l'alta dilució; arribaren a la conclusió que l'agent es podia replicar. A
principis del segle XX, el bacteriòleg anglès
Frederick Twort descobrí els virus que infecten bacteris, que actualment es denominen bacteriòfags, i el microbiòleg francocanadenc
Félix d'Herelle descrigué virus que, quan se'ls afegia a bacteris cultivats en agarosa, produïen zones de bacteris morts. Diluí amb precisió una suspensió d'aquests virus i descobrí que les dilucions més altes, en lloc de matar tots els bacteris, formaven zones individuals d'organismes morts. Comptant aquestes zones, i multiplicant-les pel factor de dilució D'Herelle pogué calcular el nombre de virus de la suspensió. A
finals del segle XIX, els virus eren definits en termes de la seva infectivitat, filtrabilitat, i la seva necessitat d'hostes vivents. Els virus només havien estat cultivats en plantes i animals. El
1906, Harrison inventà un mètode per cultivar teixits en limfa, i, el
1913, E. Steinhardt, C. Israeli i R. A. Lambert utilitzaren aquest mètode per a cultivar virus de Vaccinia en fragments de teixit corneal de conill porquí. El
1928, H. B. Maitland i M. C. Maitland cultivaren virus Vaccinia en suspensions de ronyons picats de gallina. El seu mètode no fou adoptat àmpliament fins al 1950, quan es començà a cultivar poliovirus a gran escala per la producció de vacunes. Un altre avenç es produí el
1931, quan el patòleg estatunidenc
Ernest William Goodpasture cultivà el virus de la grip i diversos altres virus en ous fertilitzats de gallina. El
1949, John F. Enders, Thomas Weller i Frederick Robbins cultivaren virus de la poliomielitis en cèl·lules cultivades d'embrions humans, sent el primer cop que es cultivava un virus sense utilitzar teixits animals sòlids o ous. Aquest treball permeté a
Jonas Salk crear una vacuna efectiva contra la poliomielitis. Gràcies a la invenció de la
microscòpia electrònica, el
1931, per part dels enginyers alemanys
Ernst Ruska i Max Knoll, s'obtingueren les primeres imatges de virus.
 |
Font: wikipedia
Martinus Beijerinck al seu laboratori el 1921
|
